Sinegrowadmin

No sé si us ha passat alguna vegada, estar en aquell moment, al moment de l’impasse, en que ja no ets el que eres i encara no saps el que ets ara.

És una sensació que, en el meu cas, aglutina un ample recorregut del continuum que va del  patiment al plaer, del dolor a la gustera. Tot depèn de com jo sigui capaç de relacionar-me amb allò, d’això en tinc coneixença ara, fa un temps pensava que depenia del que em passés en aquell moment i de com jo era capaç d’afrontar-ho, tot quedava a fora. Aprendre que com veig les coses depèn de la decisió que prenc a cada minut de la meva vida, que està dins meu, fou tot un descobriment.

Al principi va apoderar-se de mi la por a equivocar-me amb una sensació de protagonisme en la meva pròpia vida que va ajudar-me a endinsar-me plenament a habitar el meu cos i el meu dia a dia como mai abans ho havia fet. Anteriorment sovint fantasiejava, projectava i fugia  cap al futur o al passat per eludir el que realment m’estava passant en aquell moment. Quan vaig ser conscient d’això i vaig poder sentir-ho de veritat, la por va transformar-se en una profunda sensació de Responsabilitat amb mi mateixa i amb la meva vida que actualment es el que m’ha donat ales. Sento que ser conscient de que decideixo cada dia com vull relacionar-me amb el que em passa, al final, ha estat alliberador i m’ha descarregat de la culpabilitat, la vergonya i el ‘no sé’.

Hi he estat, varies vegades allà, unes sense saber-ho i d’altres sapiguent-ho. Saber es més portable pel meu gust. Es una sensació d’abisme, d’estar a la vora d’un penya-segat amb la punta dels peus encara fregant la terra i a la vora del no-res. Sense balla ni porta ni camí davant, simplement el buit estenent-se per tot arreu i oferint una estampa dantesca i plena d’oportunitats que en ocasions poden sonar a desafiaments. He estat  allà, en aquell moment en que quan he volgut mirar enrere ja no he pogut reconèixer el que hi havia i he sentit que s’havia esfumat en el record el que havia estat, i he pensat  “ja no soc el que era, ja no em trobo còmoda estant on estava, fent el que feia, pensant el que pensava…” i no es ni millor ni pitjor, simplement és diferent. He estat allà, i el que m’ha estat més difícil estant a l’Impasse i no poder saber el que seria a partir de llavors. Quan he estat a la vora del penya-segat i he vist la caiguda, sense vure el final…fa vertigen. I he sentit aquest vertigen, no saber a on em dirigia, no saber amb exactitud com acabaria, què faria, com seria la meva nova forma d’estar al món i de relacionar-me amb ell. I és en aquest moment de l’Impasse, a la vora del buit i d’un mar de possibilitats que he estat capaç de deixar anar, de deixar anar el control i de confiar en mi i en la vida. I sense planificar-ho ni buscar-ho, ni tan sols imaginar-ho, m’han sortit les ales.

Va ser en un moment d’impasse i després d’anys de gestació que va néixer Sine Grow, vaig donar a llum el Projecte que actualment reflecteix la meva actual mirada del món i que respon 100% a aquella sensació tan efímera i plena de quan estic exactament on vull ser, fent el que sento que he de fer.

I assumeixo la responsabilitat de decidir a cada moment, i prenent les meves pors de la mà conscientment, em comprometo a oferir al món i a la vida la meva millor i imperfecta versió.

I és des d’aquí que em comprometo a acompanyar, des del respecte i l’amor, tal com també han fet amb mi, a aquelles persones que decideixin conscientment comprometre’s amb la seva pròpia vida i el seu benestar. Serà un plaer estar-hi de nou, on ja hi he estat, a l’impasse, amb la punta dels peus sentint el buit. Aquell buit que ve del procés i sol ser preludi de noves mirades.